Prehistòria

El territori de l’Espluga de Francolí durant el paleolític inferior va avarca dues civilitzacions gràcies a la seva regió rica en recursos, pel seu clima temperat i per l’aixopluc que facilitaven les coves. La troballa de restes físiques com són els fragments de pedres, les restes d’animals i els elements lítics de l’època documenten aquests fets. Aquestes civilitzacions eren de caçadors recol·lectors per tant nòmades que es s’anaven desplaçant per allà on n’hi havia recursos. Amb el sedentarisme apareix la ceràmica i el bestiar. Els agricultors es situaven a la zona sud de la regió, prop dels rius Pruners, Milans i Francolí i de la font de l’Heura. En canvi els ramaders es situaven a la zona nord,  prop de Senan. Posteriorment, amb l’arribada del comerç s’inicia una vida d’intercanvi. El tercer gran període de l’antiguitat és la civilització del metall bronze i posteriorment el ferro(s’han trobat fragments de bronze com agulles, cassoles i ornaments a la cova de la Font Major). L’augment de la població comporta l’emmagatzematge de la producció en graners i els rituals funeraris d’enterrament, això porta a l’establiment de la necròpolis prop del poble.

Pobles pre-romans:

A voltants del 1000 aC trobem els poblats ibèrics. Aquests es situen en llocs elevats com Capbuig, Milmanda, Muntanyeta Blanca i perpetuant assentaments de l’època del bronze. Posteriorment, aquests poblats es van dirigir cap als plans, on construïren cases. Aquestes societats ibers disposaven d’una vida social activa, tenien bona producció agrícola i ramadera i també realitzaven pactes i aliances amb pobles veïns. Durant aquest període ja no utilitzaven les coves com aixopluc sinó com a santuaris, com a la cova de la Font Major ( s’han recuperat sitges on guardaven el grà, eines com erades, pics i podalls, bijuteria i ceràmica evolucionada).

Els Romans:

Amb l’arribada de l’imperi Romà a la regió i Tarraco com la capital de la província s’inicià el procés de romanització dels poblats ibèrics, abandonaren les llengües pròpies i adoptaren el llatí vulgar dels soldats. Aquests soldats, al llicenciar-se del servei s’establiren als diferents pobles de la regió, la població es va barrejar degut als matrimonis mixtos amb la conseqüència de l’aparició dels hispanoromans. Degut a tot això i la característica de la vida del camp apareixen  les “villae”, vil·les o explotacions rurals compostes de  residencies utilitàries a manera de granges, envoltades per una finca. Aquestes vil·les van construir un gran mapa al voltant del poble (Molí de Poca, Mas d’en Xup, Milmanda, el Casal,etc). Aquesta forma de vida rural, amb un terratinent dominant, permetia l’explotació intensiva. Els conreus principals eren la vinya, l’olivera, el secà, regadiu, ramats de bestiar i molins fariners. Gracies a aquesta gran producció es generaven excedents i aquests es comerciaven a traves del mercat. Els romans, per altre banda, van construir infraestructures per a la millora de les comunicacions de la regió, com camins ( la carretera de Senan, el camí pel riu Sec, el camí del barranc de l’Ermita,etc. ) i grans vies ( la Via Aurèlia: Tarraco – estret de la Riba – Espluga de Francolí – Vimbodí – Lleida – Osca)

Amb l’arribada de la romanització s’acaba l’etapa d’antics pobladors hi aporten l’urbanisme, la moneda, l’alfabet romà i la llengua llatina, el comerç, l’agricultura, l’artesania, etc. A partir d’aquesta època, la romanització cultural s’estén pel territori i dominarà el mediterrani.

Els Gots:

Posteriorment, amb la caiguda de l’imperi romà i l’arribada dels gots a la regió, aproximadament vers el segle V,  s’inicia una convivència  entre els hispanoromans i aquests. Els dos grups mantenien les seves lleis, autoritats i religió. Tot i diverses lluites entre els visigots i els hispanoromans a altres zones, a l’Espluga tant sols s’establiren certs representants de l’aristocràcia goda acompanyats de petits grups militars. La població no es va sentir traumatitzada per la situació ja que els grans xocs es produïen a altres regions.

 

A l’any 531 dC Teudis es va convertir en rei i elegí Barcelona com la capital, això va portar a la decadència de Tarragona degut al desplaçament de l’administració cap a Barcelona i un canvi de vies de comerç. La Conca del Barberà ja no era una zona de pas principal. A aquest fet cal sumar-li una crisi agrària profunda que va provocar una gran contracció demogràfica  degut a la fam i les pestes, també a la inseguretat produïda pels nombrosos assalts que es donaven arrel de l’establiment de les vies romanes.  Aquests fets van produir la desaparició d’algunes vil·les i la emigració a ciutats millor defensades. Tot això generà un gran despoblament de l’Espluga i els seus voltants. L’únic que es va mantenir van ser petites cases allunyades de les vies romanes i vorejades de defenses naturals com rius i serralades on practicaven l’agricultura de subsistència. Per això d’aquesta època hi ha molts pocs vestigis.

Aquest despoblament prolongat va produir que el paisatge canvies, i tant l’Espluga com la Conca del Barberà es van cobrir de bosc

Els Musulmans:

Posteriorment ,sobre el 714 dC , va arribar la invasió musulmana però aquesta no va tenir una gran incidència al territori  ja que tant sols era una zona de pas a través de les vies romanes  per arribar a Tarragona. La majoria dels nuclis de la regió es sotmetien fàcilment sense presentar resistència. Els musulmans construïren petites fortificacions a llocs elevats i estratègics per a controlar el territori. Un exemple d’això és la Roca del Miravent o Miravet de l’Espluga. L’arabització no afectà gaire a l’Espluga, tant sols a petits nuclis que es trobaven prop de la via romana principal.

A partir del segle X s’iniciaren les disputes entre els comtes de Barcelona i els musulmans i l’Espluga es trobava en territori musulmà quasi fronter. Tot i així no significava gaire interès per ningú, ja que no era una població estratègica.  Però durant el segle XI es van iniciar els combats per la zona i s’utilitzaven les coves com a refugis.

La Reconquesta i l’època feudal:

Amb la reconquesta, la zona  l’Espluga es va tornar a considerar, ja que Ramón Berenguer I va dominar la Conca del Barberà tot i que tan sols eren terres, no hi havia poblaments. Sobre el 1079 s’estableix un projecte seriós de repoblament a través de l’acta fundacional de l’Espluga. Aquest document concedeix a Ponç-Hug de Cervera el permís per a la construcció de molins, una fortificació i l’establiment d’un mercat. Amb aquest document es designa un domini senyorial ( Cervera senyors de l’Espluga)  i ràpidament un nucli de població. Realment el procés repoblador no es va produir fins el 1150, quan els comtes de Barcelona van eliminar el perill sarraí. A partir d’aquí, Cervera construeix un castell i una fortificació en un altre indret com a suport estratègic i comença a cedir terres a altres nobles (feudataris)  per a realitzar els seus projectes. Tot això va portar a que els primers colons tinguessin la feina de preparar de nou la terra per cultivar i un manteniment de subsistència. També la caça va ser prominent (cérvol, senglar perdius i conills). La població del segle XII es trobava al voltant dels 800 veïns, tant als voltants del poble com al mateix poble i l’esperança de vida es situava sobre els 46 anys per les dones i els 38 pels homes.

Al segle XII es construeix l’església “vella” sobre la romànica ,idea de Pere de Pinós ,degut a l’augment demogràfic. Al mateix segle els monjos sol·liciten la construcció del monestir de poblet, Cervera facilita la construcció alhora adquirien diferents terres amb molins i posteriorment intenten comprar l’Espluga. Això va portar a tensions per part de la ciutadania .

Al segle XIII amb els avenços tecnològics, les noves formes de conreu, noves perspectives industrials i principalment gracies al molí hidràulic, hi va haver un creixement considerable de l’economia i de la demografia. En aquests moments es va establir una estructura urbana conjunta, l’Espluga Jussana i l’Espluga Sobirana, separades per el salt de la Font Baixa es van aglutinar en un punt comú, al voltant del castell. Ara, els dos nuclis junts ja disposaven d’una població d’una grandària de 1500 i 2250 habitants.

L’edat moderna:

En el segle XVI els dos nuclis gaudien d’un règim municipal unificat hi ha més d’una trama urbana que els unia per la zona de l’església i el castell. La consolidació dels dos nuclis en un sol municipi va estar acompanyada d’una major autonomia respecte el poder senyorial.  Arrel d’aquest apropament la muralla va convertir-se en l’únic impediment físic que separava els dos nuclis, doncs cada nit els portals de la muralla tancaven les seves portes impedint la comunicació entre ells. Aquesta barrera física es va mantenir fins el segle XVIII. El poder municipal va recauré durant la modernitat en mans d’una oligarquia local constituïda per terratinents, negociants i menestrals que es van enfrontar amb el senyor jurisdiccional quan veien perillar els seus interessos. No es fins el segle XVIII que hi ha veritables enfrontaments amb les imposicions feudals.

L’industrialització:

L’economia es continua basant en l’agricultura i experimenta un impuls en l’àmbit del cultiu cerealístic que serà substituït a partir del segle XVIII per la vinya, paral·lelament igual a com va ocorre a al resta del Camp de Tarragona, la qual cosa va propiciar una millora del benestar. En aquests mateix segle apareix certa industrialització on les fàbriques s’assenten a les proximitats dels rius. Aquesta empenta industrial va donar més llocs de treballs incloent moltes places per a dones com va ser el cas de la fàbrica de filats on ingressaren unes quaranta. Pel que fa a la demografia un cop superades  les grans epidèmies dels segles XV i XVI i les plagues del segle XVII s’inicia en el segle XVIII una època de bonança que va ser en part possible per la millora de les tècniques de cultiu.

Al final del segles XVIII,  tot i la lluita contra els ideals revolucionaris francesos impera l’entrada a l’edat contemporània amb la victòria dels liberals sobre els absolutistes, la qual cosa atorga un nou marc ideològic que permet que a mitjans del segle XIX l’Espluga de Francolí visqui una edat d’or. L’any 1857 s’estrena l’enllumenat públic, tres anys més tard es comença a construir l’església nova davant la vella i al 1865 arriba al ferrocarril ampliant les comunicacions del municipi. L’any 1876  les Filles de la Caritat de Sant Vicenç encapçalen dues grans obres, per una banda la construcció del col·legi Mireculosa (1866) i el projecte de fer arribar l’aigua potable a les llars. Juntament amb totes aquestes grans obres hi ha l’aparició de diverses entitats socioculturals com és el cas de corals, societats casinos, centre de catòlics … Aquest segle de bonança es veu afectat a finals de segle per la reducció del preu del vi, situació que va empitjorar amb l’arribada de la fil·loxera  l’any 1893 que va fer disminuir la superfície dedicada a la vinya amb el que comporta la ruïna de molts productors. Tanmateix la crisi agrària va repercutir en la indústria ja que el consum es va reduir molt i va provocar l’afebliment demogràfic del poble. A l’Espluga de Francolí és va establir el cooperativisme agrari com a solució per a posar fi a la crisi econòmica. Amb l’entrada a la guerra civil (1936-1939) i el posterior triomf ultraconservador (1939-1975) la recuperació va veure decréixer el seu ritme esperat.

La redemocratització i el segle XX.

No és fins el darrer quart del segle XX amb la redemocratització que es revifa la recuperació econòmica gràcies a l’empenta de la industrialització i al principi del fenomen turístic. La industrialització a l’Espluga de Francolí va viure un gran canvi doncs va deixar en segon terme el sector primari penen el primer lloc el sector terciari. A finals del segle XX, el municipi va potenciar el desenvolupament en infraestructures bàsiques, escoles públiques, el consultori mèdic… alhora la separació entre el poder eclesiàstic i el poder polític, que sempre havien estat molt relacionats. L’aparició de nombroses entitats socioculturals, el Centre Cultural, la Coral Espluguina i la revista del “Francolí”, entre altres, van facilitar la potenciació de la vida cultural del municipi. Cal recalcar la importància del Casal de l’Espluga com ha element unificador de la societat i de motor de creixement urbanístic.